Medicapedia ESENCA
Imatge de Captopril
Imatge: Wikimedia Commons

Captopril

1977 · fàrmac pioner contra la hipertensió, derivat d'un pèptid de verí de serp

Compartir:FacebookWhatsApp

Abans de l'arribada dels inhibidors de l'enzim convertidor d'angiotensina (IECA), el tractament de la hipertensió arterial, és a dir, de la pressió sanguínia elevada de manera sostinguda, era poc específic. Es recorria sobretot a diürètics, que fan orinar més l'organisme, i a fàrmacs que actuaven sobre el sistema nerviós, amb efectes secundaris considerables. Se sabia que la pressió depèn en bona part d'un sistema hormonal anomenat renina-angiotensina: la renina, produïda pel ronyó, dona lloc a l'angiotensina I, i un enzim la converteix en angiotensina II, una substància que estreny els vasos sanguinis. Aquest enzim es va anomenar enzim convertidor d'angiotensina, o ECA.

La línia d'investigació que va conduir al captopril va començar a finals dels anys seixanta a Anglaterra. John Vane, del Royal College of Surgeons, estudiava els mecanismes amb què el cos regula la pressió arterial. Hi va unir-se el científic brasiler Sérgio Henrique Ferreira, que havia estudiat el verí de la jararaca, una serp de Brasil. El 1967, Kevin Ng va comprovar que la conversió d'angiotensina I en II es produïa sobretot a la circulació pulmonar. El 1970, Ng i Vane van observar que un pèptid del verí inhibia aquella conversió. Aquest pèptid, capaç de bloquejar l'enzim, va ser el punt de partida.

Als laboratoris de la companyia estatunidenca E.R. Squibb & Sons, Miguel Ondetti, Bernard Rubin i David Cushman van sintetitzar el captopril el 1975. La seva aportació no va ser només aïllar una molècula natural. Van modificar la estructura del pèptid de manera sistemàtica, guiats per la relació entre la forma química de cada variant i la seva activitat, fins a obtenir una molècula petita, activa per via oral, amb un grup sulfhidril (-SH) que s'uneix amb fermesa al centre actiu de l'enzim. La cristal·lografia de raigs X va ajudar a visualitzar com encaixava el fàrmac a l'enzim. El treball es considera un dels primers èxits del disseny de fàrmacs basat en l'estructura.

La patent es va sol·licitar el febrer de 1976 i es va concedir el setembre de 1977. L'aprovació per a ús mèdic va arribar el 1980, i l'Administració estatunidenca d'aliments i medicaments (FDA) el va aprovar el 6 d'abril de 1981. El grup sulfhidril es va associar a reaccions cutànies i alteracions del gust, que altres IECA posteriors van presentar amb menor freqüència. Tot i així, el captopril va obrir el camí a una família àmplia de fàrmacs que avui s'usen en hipertensió, en insuficiència cardíaca i per protegir la funció renal en algunes nefropaties diabètiques. La seva vida mitjana curta obligava a pautes freqüents, un inconvenient que altres fàrmacs de la mateixa família van intentar corregir. El 1996 va expirar l'exclusivitat comercial i el captopril va passar a vendre's com a genèric als Estats Units.

Dates clau

  • 1967 Kevin Ng observa que la conversió d'angiotensina I té lloc sobretot a la circulació pulmonar.
  • 1975 Ondetti, Rubin i Cushman sintetitzen el captopril als laboratoris de Squibb.
  • 1977 Es concedeix la patent estatunidenca del fàrmac.
  • 1981 La FDA l'aprova el 6 d'abril.
  • 1996 Expira l'exclusivitat i el captopril passa a ser genèric als Estats Units.

Protagonistes: Miguel Ondetti y David Cushman

Curiositats i anècdotes

Un verí com a punt de partida

El pèptid que va inspirar el captopril procedia del verí d'una serp, un líquid que en l'animal provoca una forta caiguda de la pressió sanguínia.

Un nom amb pistes químiques

La part inicial del nom, capto, fa referència al grup sulfhidril de la molècula, i la terminació -pril és comuna a tots els IECA.

Fonts

Text original de Medicapedia a partir de:

Darrera actualització: 5 de novembre de 2026 · Com es fa Medicapedia

Projecte d'Alejandro Rosàs Navarro, metge de família i especialista en medicina preventiva i salut pública. Has vist un error? Escriu-nos a info@medicapedia.org.