Medicapedia ESENCA
Imatge de Etomidato como hipnótico intravenoso
Imatge: Wikimedia Commons

Etomidato como hipnótico intravenoso

1964 · hipnòtic intravenós d'acció curta usat en anestèsia

Compartir:FacebookWhatsApp

Abans de l'etomidat, la inducció de l'anestèsia general depenia de fàrmacs que podien provocar una caiguda marcada de la pressió arterial, alliberar histamina o deprimir la respiració de manera intensa. Per a pacients amb inestabilitat hemodinàmica, greus o en estat de xoc, trobar un hipnòtic intravenós amb un perfil cardiovascular més segur era un problema pràctic de primer ordre.

L'etomidat és un hipnòtic d'acció curta, amb efecte sedant i amnèsic, però sense efecte analgèsic. La seva estructura química pertany al grup dels derivats imidazòlics carboxilats. Va ser desenvolupat el 1964 per la companyia belga Janssen Pharmaceutica, que el va introduir com a fàrmac intravenós a Europa el 1972 i als Estats Units el 1983.

Després de la injecció, l'efecte comença en uns 30 a 60 segons i arriba al màxim al minut. L'anestèsia sol durar de 3 a 10 minuts, perquè el fàrmac es redistribueix de la sang cap a altres teixits, de manera que la pèrdua de consciència és breu tot i que l'eliminació completa és més lenta. Es metabolitza al fetge mitjançant hidròlisi de tipus èster, i els seus metabòlits s'eliminen sobretot pel ronyó. Aquesta combinació d'inici ràpid i recuperació relativament pronta explica bona part del seu ús.

El seu efecte sobre el cor i la circulació és mínim, cosa que el fa adequat per a pacients amb malaltia cardiovascular greu. Al cervell redueix el consum d'oxigen i la pressió intracranial, una característica poc comuna entre els anestèsics, i per això s'ha valorat en lesions cerebrals traumàtiques. El seu efecte sobre la respiració depèn de la dosi i, a dosis d'inducció, sovint provoca apnea.

La seva principal limitació és la supressió de les glàndules suprarrenals. L'etomidat inhibeix de manera reversible l'enzim 11β-hidroxilasa, necessari per sintetitzar cortisol, i genera una insuficiència suprarrenal transitòria. Aquest efecte pot durar fins a 8 hores després d'una dosi única i allargar-se en persones grans o debilitades. En malalts crítics, especialment amb sèpsia o xoc, el seu ús s'ha associat a un risc més alt d'insuficiència suprarrenal relativa, i el debat continua obert. Alguns autors sostenen que s'ha d'evitar en pacients sèptics, mentre que altres defensen la seva seguretat hemodinàmica i l'absència de proves clares de dany. Per això, la perfusió contínua es desaconsella en la majoria de casos.

Avui l'etomidat es manté com a opció d'inducció per a pacients inestables, amb indicacions que també inclouen la sedació hospitalària. La seva història mostra com un fàrmac útil pot exigir un equilibri constant entre beneficis hemodinàmics i riscos hormonals.

Dates clau

  • 1964 Janssen Pharmaceutica desenvolupa l'etomidat.
  • 1972 S'introdueix com a agent intravenós a Europa.
  • 1983 Arriba als Estats Units com a anestèsic intravenós.
  • 2017 L'estat de Florida l'utilitza en una execució penal, cosa que va generar polèmica.

Protagonistes: Paul Janssen

Curiositats i anècdotes

Ús en execucions

El 2017 l'estat de Florida el va emprar com a sedant en una execució penal, en substitució del midazolam, que les empreses farmacèutiques dificultaven adquirir amb aquesta finalitat.

Primer fàrmac de la seva classe

Inicialment es va formular com a mescla racèmica, però la forma R és molt més activa, de manera que més tard es va comercialitzar com a fàrmac d'un sol enantiòmer, i es va convertir en el primer anestèsic general d'aquesta classe emprat en clínica.

Fonts

Text original de Medicapedia a partir de:

Darrera actualització: 5 de novembre de 2026 · Com es fa Medicapedia

Projecte d'Alejandro Rosàs Navarro, metge de família i especialista en medicina preventiva i salut pública. Has vist un error? Escriu-nos a info@medicapedia.org.