
Heparina
1916 · anticoagulant natural descobert a la Universitat Johns Hopkins
Durant molt de temps, la medicina va tenir dificultats per controlar la coagulació de la sang. La trombosi, la formació d'un coàgul dins d'un vas sanguini, pot obstruir la circulació i provocar infarts, embolies o la pèrdua d'una extremitat. Les operacions, les transfusions i els tubs d'assaig plantejaven un altre problema: la sang es coagulava amb facilitat i era difícil mantenir-la líquida. Els anticoagulants coneguts eren escassos, poc fiables i difícils de dosificar.
L'heparina deu el seu nom al grec hepar, fetge, perquè es va aïllar per primera vegada a partir de cèl·lules hepàtiques en una recerca de la Universitat Johns Hopkins. El 1916 es va anunciar el seu descobriment, en un treball en què va participar Jay McLean, al costat del fisiòleg William Henry Howell. Tanmateix, el camí fins a un producte utilitzable va ser llarg: obtenir-la amb puresa era complicat, les preparacions variaven d'un lot a un altre i el seu paper en l'organisme continuava sense estar clar. Durant anys es va emprar sobretot en la recerca de laboratori.
Amb el temps, l'heparina es va convertir en un anticoagulant d'ús habitual en cirurgia cardíaca, en diàlisi i en el tractament de trombosis. Actua a través de l'antitrombina III, una proteïna natural de la sang: l'heparina accelera la capacitat d'aquesta proteïna per inactivar la trombina, un enzim clau en la formació del coàgul, i també el factor X. La seva gran mida i la seva forta càrrega elèctrica impedeixen que s'absorbeixi a l'intestí, per la qual cosa s'administra per injecció. Els seus efectes adversos, com les hemorràgies o la trombocitopènia induïda per heparina, és a dir, la disminució de plaquetes causada per una reacció del sistema immunitari, van impulsar el desenvolupament de versions de baix pes molecular i d'alternatives sintètiques.
Avui l'heparina figura a la llista de medicaments essencials de l'Organització Mundial de la Salut. El seu paper fisiològic natural continua debatut: es produeix en els mastòcits i s'allibera a les zones lesionades, i alguns investigadors creuen que la seva funció principal seria defensiva davant de bacteris i altres materials estranys, més que anticoagulant. El 2008, un equip internacional va aconseguir sintetitzar-la en petites dosis, amb l'esperança de produir-la en grans quantitats en un termini de cinc anys.
Dates clau
- 1916 S'anuncia el descobriment de l'heparina a la Universitat Johns Hopkins.
- 2006 Tres nadons prematurs moren en un hospital d'Indianàpolis després de rebre per error sobredosis d'heparina.
- 2008 Un equip internacional aconsegueix sintetitzar heparina en petites dosis.
Protagonistes: Jay McLean y William Henry Howell
Curiositats i anècdotes
Un nom que ve del fetge
El nom prové del grec hepar, fetge, perquè la substància es va aïllar originalment a partir de cèl·lules hepàtiques.
Un error amb conseqüències tràgiques
Al setembre de 2006, tres nadons prematurs van morir en un hospital d'Indianàpolis després de rebre per error sobredosis d'heparina, un cas que va donar una gran difusió mundial al medicament.
Present en gairebé tots els mamífers
L'heparina és produïda per basòfils i mastòcits en tots els mamífers, segons es descriu en la seva biologia.
Fonts
Text original de Medicapedia a partir de:
Darrera actualització: 5 de novembre de 2026 · Com es fa Medicapedia
Projecte d'Alejandro Rosàs Navarro, metge de família i especialista en medicina preventiva i salut pública. Has vist un error? Escriu-nos a info@medicapedia.org.