
Presión positiva al final de la espiración (PEEP) en SDRA
1967 · tècnica de suport respiratori en medicina intensiva
Quan un pacient no pot respirar amb suficiència per si mateix, el ventilador mecànic introdueix aire als pulmons i l'expulsa de manera controlada. Durant molt de temps, però, els pulmons de molts d'aquests malalts es col·lapsaven parcialment al final de cada espiració. Els alvèols, petites bosses on l'oxigen passa a la sang, es tancaven i la sang arribava mal oxigenada. Els equips de cures intensives podien augmentar la proporció d'oxigen de l'aire inspirat, però això no sempre resolia el problema.
La pressió positiva al final de l'espiració (PEEP, per les sigles en anglès) és la pressió que es manté a les vies aèries per sobre de l'atmosfèrica en acabar cada respiració, de manera que els alvèols no es buidin del tot. Cal distingir-ne dues formes. La PEEP extrínseca és la que el clínic fixa directament al ventilador. La PEEP intrínseca, o auto-PEEP, apareix quan l'aire no té temps de sortir abans que comenci la inspiració següent, cosa que pot passar amb una ventilació de minut elevada o amb vies obstruïdes o estretes. L'aire s'acumula a poc a poc (hiperinsuflació) i la pressió alveolar final puja sense que ningú la hagi programat. Un cop identificada, la prioritat és corregir-ne la causa; la PEEP aplicada només resulta útil si persisteix la limitació del flux espiratori.
L'ús clínic de la PEEP es va consolidar en la dècada de 1960. El 1967, David Ashbaugh, Thomas Petty i els seus col·laboradors van descriure un grup de pacients amb insuficiència respiratòria aguda, quadre que avui es coneix com a síndrome de distrès respiratori agut (SDRA), i van observar que mantenir una pressió positiva al final de l'espiració millorava l'oxigenació. Al metge i anestesista anglès John Scott Inkster se li atribueix el descobriment del principi. En publicar el seu treball a les actes del Congrés Mundial d'Anestèsia el 1968, la va anomenar pressió positiva residual, un nom que no va arribar a imposar-se.
Avui la PEEP aplicada és un dels primers ajustos que es trien en iniciar la ventilació mecànica. Una quantitat petita s'utilitza en la majoria de pacients ventilats per evitar el col·lapse alveolar al final de l'espiració. Nivells més alts s'empren a vegades en la lesió pulmonar aguda o en el SDRA per millorar la hipoxèmia, és a dir, la manca d'oxigen a la sang, i reduir el dany pulmonar associat al mateix respirador. Els seus efectes no són només beneficiosos: pot disminuir el retorn venós i el gasto cardíac, augmentar la pressió intratoràcica i provocar barotrauma, la ruptura del teixit pulmonar per hiperinsuflació dels alvèols. Durant anys es va sospitar que la PEEP elevava la pressió intracranial, però els estudis han mostrat que els nivells alts no la augmenten, per la qual cosa el seu ajust exigeix una vigilància contínua.
Dates clau
- 1967 David Ashbaugh, Thomas Petty i els seus col·laboradors descriuen el SDRA en un grup de pacients.
- 1967 Observen que mantenir una pressió positiva al final de l'espiració millora l'oxigenació.
- 1968 John Scott Inkster publica el seu treball a les actes del Congrés Mundial d'Anestèsia i l'anomena pressió positiva residual.
Protagonistes: David Ashbaugh y Thomas Petty
Curiositats i anècdotes
Un nom que no va prosperar
L'any 1968 Inkster va proposar el terme pressió positiva residual, però l'abreviatura PEEP, d'origen anglès, és la que va acabar imposant-se en la pràctica clínica.
Una PEEP que ningú no programa
L'auto-PEEP apareix sense que el metge l'ajusti, com a conseqüència de l'aire atrapat als pulmons. Per això es considera una complicació que cal detectar.
Fonts
Text original de Medicapedia a partir de:
Darrera actualització: 5 de novembre de 2026 · Com es fa Medicapedia
Projecte d'Alejandro Rosàs Navarro, metge de família i especialista en medicina preventiva i salut pública. Has vist un error? Escriu-nos a info@medicapedia.org.