
Teoría de la membrana del potencial de reposo y de acción
1902 · diferència de potencial elèctric a través de la membrana cel·lular
El potencial de membrana és la diferència de càrrega elèctrica entre l'interior i l'exterior d'una cèl·lula, separats per la seva membrana. S'abreuja Vm i s'expressa en mil·livolts (mV). En moltes cèl·lules animals se situa habitualment entre uns -20 mV i -200 mV, segons el tipus cel·lular i el seu estat, i l'interior és gairebé sempre negatiu respecte a l'exterior. Tot i que la cèl·lula sencera es considera carregada negativament per dins, els líquids de l'interior i de l'exterior són elèctricament neutres: la diferència es concentra en una capa molt fina de càrregues acumulades a banda i banda de la membrana, que fa només uns pocs nanòmetres de gruix.
Abans d'entendre aquest fenomen, l'electricitat biològica era un terreny especulatiu. Durant els segles XVIII i principis del XIX, experiments amb teixits animals, com els de Luigi Galvani, van mostrar que els músculs i els nervis podien respondre a estímuls elèctrics, però no es coneixia el mecanisme que generava aquella càrrega. La idea que les cèl·lules es comporten com petites bateries es va obrir camí al llarg del segle XIX, a mesura que avançaven la química de les dissolucions i la teoria dels ions.
L'explicació quantitativa va arribar amb el fisiòleg alemany Julius Bernstein, que el 1902 va proposar que el potencial de repòs de la cèl·lula nerviosa es devia a la diferència de concentració d'ions de potassi entre l'interior i l'exterior, combinada amb una membrana que deixava passar amb facilitat aquest ió. El seu model partia de l'equació de Nernst, formulada per descriure l'equilibri entre la tendència dels ions a difondre's per un gradient de concentració i la força elèctrica que s'hi oposa. Bernstein també va suggerir que, durant l'activitat nerviosa, la permeabilitat de la membrana canviava de manera transitòria, cosa que explicava el potencial d'acció, el senyal que recorre una neurona.
La seva proposta va trobar resistència durant dècades. Les mesures de l'època eren difícils de fer en cèl·lules vives i el model havia de conciliar-se amb altres observacions. La introducció dels microelèctrodes, punxes fines que es poden inserir dins d'una cèl·lula per mesurar-ne el voltatge, va permetre comprovar amb més precisió les seves prediccions. Més tard, als anys quaranta i cinquanta, els treballs d'Alan Hodgkin i Andrew Huxley sobre l'axó gegant del calamar van aportar la base experimental que va confirmar i ampliar el model.
Treballs posteriors hi van afegir matisos importants. Equacions com la de Goldman-Hodgkin-Katz van considerar que la membrana és permeable a diversos ions alhora, com el sodi, el potassi i el clorur, cadascun amb una aportació segons la seva concentració i permeabilitat. Les bombes iòniques, que consumeixen energia per mantenir els gradients, són també imprescindibles per conservar el potencial al llarg del temps.
Avui el potencial de membrana és una peça central de la fisiologia. Explica com es transmeten els impulsos nerviosos, com es contrauen els músculs i com les cèl·lules regulen processos de transport. El seu estudi continua essent la base de la neurofisiologia i de la comprensió de nombroses malalties relacionades amb els canals iònics.
Dates clau
- 1902 Julius Bernstein proposa que el potencial de repòs es deu a la distribució desigual d'ions de potassi a través de la membrana.
- 1902 Bernstein suggereix que la permeabilitat de la membrana canvia durant l'activitat nerviosa.
- 1949 Hodgkin i Katz descriuen el paper dels ions en el potencial de membrana de l'axó.
- 1952 Hodgkin i Huxley publiquen el seu model quantitatiu del potencial d'acció en l'axó del calamar.
Protagonistes: Julius Bernstein
Fonts
Text original de Medicapedia a partir de:
Darrera actualització: 5 de novembre de 2026 · Com es fa Medicapedia
Projecte d'Alejandro Rosàs Navarro, metge de família i especialista en medicina preventiva i salut pública. Has vist un error? Escriu-nos a info@medicapedia.org.