
El tifus és un grup de malalties infeccioses causades per bacteris del gènere Rickettsia i transmeses per artròpodes com polls, puces, àcars o paparres. La forma més greu, el tifus epidèmic, es transmet pel poll del cos i provoca febre alta, mal de cap i una erupció que s'estén pel tronc. El nom prové del grec «typhos», que vol dir «fum» o «boira», en referència a l'estat de confusió dels malalts.
La malaltia és antiga, encara que els testimonis clars són relativament tardans. La primera descripció fiable se situa sovint el 1489, durant el setge de Baza, en la guerra de Granada, on les tropes cristianes van perdre molts més homes per la malaltia que en combat. S'ha suggerit un origen a l'Índia, però és una dada discutida i no confirmada.
Durant segles es va atribuir el contagi a les miasmes, és a dir, a aires corruptes. La relació amb els polls es va entendre molt després. A les presons angleses dels segles XVI i XVIII, l'anomenada febre de presó s'estenia entre presos amuntegats i arribava als tribunals, on infectava jutges i funcionaris. A Europa, guerres com la dels Trenta Anys o les campanyes napoleòniques van afavorir brots que afectaven soldats i civils. Durant la retirada de Napoleó de Moscou el 1812, la malaltia va causar més baixes entre els francesos que els combats. Les fam de la Irlanda del segle XIX i l'emigració en vaixells superpoblats van portar el tifus a Anglaterra i a Amèrica del Nord.
A principis del segle XX es va establir que el poll era el transmissor del tifus epidèmic. El metge francès Charles Nicolle va rebre el premi Nobel de Medicina el 1928 per aquesta identificació. Durant la Primera Guerra Mundial, la malaltia va afectar exèrcits i població civil, sobretot a l'Europa oriental. Entre les dues guerres, el zoòleg polonès Rudolf Weigl va desenvolupar una vacuna criant polls per obtenir el bacteri necessari. Aquella vacuna no prevenia del tot la malaltia, però reduïa la seva mortalitat, i es va millorar durant la Segona Guerra Mundial.
El control dels polls amb insecticides com el DDT, introduït després de la guerra, va ajudar a frenar una gran epidèmia a l'Europa de la postguerra. Més tard van arribar els antibiòtics, que van transformar el pronòstic: sense tractament, la mortalitat del tifus epidèmic podia arribar a situar-se entre el 10 i el 60 % dels malalts. Avui el tifus és rar, tot i que persisteix en algunes regions, i no hi ha cap vacuna disponible comercialment.
Dates clau
- 1489 Primera descripció fiable de la malaltia, durant el setge de Baza.
- 1812 La retirada de Napoleó de Moscou deixa un gran nombre de morts per tifus.
- 1928 Charles Nicolle rep el Nobel per identificar el poll com a transmissor.
- Entre guerres (1918-1939) Rudolf Weigl desenvolupa la primera vacuna, que redueix la mortalitat.
Curiositats i anècdotes
Una febre de presó
Després de l'assize d'Oxford del 1577, unes 300 persones van morir de l'anomenada febre de presó, entre elles el baró en cap de l'Exchequer. El succés va donar lloc al nom d'Assize Negre.
El Canadà el 1847
Durant l'epidèmia del 1847 i el 1848, prop de 20.000 persones van morir al Canadà, sobretot immigrants irlandesos internats en «cases de febre» després de contraure la malaltia en vaixells atapeïts.
Medicapedia és un web de divulgació històrica. No ofereix consell mèdic, diagnòstics ni recomanacions de tractament.
Personatges famosos que la van patir 1
Fonts
Text original de Medicapedia a partir de:
Darrera actualització: 5 de novembre de 2026 · Com es fa Medicapedia
Projecte d'Alejandro Rosàs Navarro, metge de família i especialista en medicina preventiva i salut pública. Has vist un error? Escriu-nos a info@medicapedia.org.
Nikolai Ostrovski