
Albert Claude
1898–1983 · metge i biòleg belga, pioner de la biologia cel·lular
També a: la seva ciència a Newtonpedia
Albert Claude va néixer el 24 d'agost de 1899 a Longlier, un petit llogaret del municipi de Neufchâteau, a les Ardenes belgues. Els registres civils donen 1898 com a any de naixement, una discrepància que els biògrafs no han acabat d'aclarir. Va ser el més petit de quatre germans, tres nois i una noia. El seu pare, format com a forner a París, regentava al vall de Longlier una fleca que feia també de botiga de queviures, prop de l'estació del ferrocarril. La seva mare, Marie-Glaudice Watriquant, va desenvolupar un càncer de mama cap al 1902 i va morir quan Albert tenia uns set anys, de manera que els seus primers anys van transcórrer en gran part al costat d'una mare molt malalta. Va començar l'escola a l'escola primària de Longlier, un centre d'una sola aula on alumnes de diferents edats eren ensenyats conjuntament per un únic mestre. Malgrat les limitacions, més tard va descriure l'ensenyament que hi havia rebut com a excel·lent. També va fer de monaguillo i tocava cada matí a les sis la campana de l'església.
Cap al 1907 les dificultats econòmiques van portar la família a traslladar-se a Athus, una població pròspera gràcies a les seves acerries. Allà va entrar en una escola de llengua alemanya, però al cap de dos anys va haver de deixar els estudis per cuidar un oncle que havia quedat incapacitat per una hemorràgia cerebral, un sagnat al cervell que provocava danys permanents. Durant diversos anys va atendre gairebé a jornada completa el seu oncle a Longlier. Quan va esclatar la Primera Guerra Mundial va fer d'aprenent en una aceria i després va treballar com a dissenyador industrial. Segons els relats sobre la seva joventut, l'exemple de Winston Churchill, aleshores ministre de Guerra britànic, el va animar a unir-se a la resistència, i es va oferir voluntari al Servei d'Intel·ligència britànic, on va servir durant tota la guerra. Algunes fonts hi afegeixen que va ser internat en camps de concentració en dues ocasions, una afirmació que se li atribueix però que no sempre està documentada amb detall. En acabar la guerra va rebre una medalla interaliada i el reconeixement de veterà.
La pau va portar un problema per a la seva formació. No tenia estudis secundaris complets, requisit habitual per a medicina, que incloïa grec i llatí. Va intentar entrar a l'Escola de Mines de Lieja, però en aquell moment Marcel Florkin dirigia l'administració de l'ensenyament superior al Ministeri d'Instrucció Pública belga, i sota el seu impuls es va aprovar una llei que permetia als excombatents accedir a la universitat sense diploma previ ni proves d'ingrés. Com a reconeixement als seus serveis a la guerra, Claude va ser admès a la Universitat de Lieja el 1922 per estudiar medicina, i va obtenir el títol de doctor en medicina el 1928. La seva tesi doctoral tractava del trasplantament de tumors de ratolí a rates, un tipus d'experiment que permetia estudiar el càncer en animals de laboratori.
La medicina en què es va formar estava canviant de rumb a finals dels anys vint. La bacteriologia i la patologia ja havien explicat moltes malalties infeccioses, però la comprensió de la cèl·lula, la unitat bàsica dels éssers vius, continuava sent molt limitada. Els microscopis òptics no augmentaven prou per distingir la majoria d'estructures internes de la cèl·lula, i moltes preguntes sobre com funcionava per dins quedaven sense resposta. Els centres de recerca d'Europa i dels Estats Units competien per portar la biologia cel·lular a un nivell més precís.
Amb una beca de viatge, Claude va passar l'hivern de 1928 a 1929 a Berlín, primer a l'Institut per a la Recerca del Càncer i després a l'Institut Kaiser Wilhelm de Biologia, a Dahlem, dins del laboratori de cultiu de teixits dirigit pel professor Albert Fischer. De tornada a Bèlgica va obtenir una beca de la Fundació Educativa Belgo-Americana per treballar als Estats Units. Va sol·licitar una plaça a l'Institut Rockefeller de Nova York, avui Universitat Rockefeller, i el seu director, Simon Flexner, va acceptar la proposta de treballar en l'aïllament i la identificació del virus del sarcoma de Rous, un virus que provoca tumors en aus. El setembre de 1929 es va incorporar a la institució, on passaria bona part de la seva carrera.
La seva aportació més important va ser metodològica. El 1930 va posar a punt la fraccionació cel·lular, una tècnica que separava les parts de la cèl·lula perquè es poguessin estudiar per separat. El procediment consistia a triturar les cèl·lules per trencar les membranes i alliberar el contingut. Després es filtraven els fragments de membrana i el contingut restant se sotmetia a centrifugació, és a dir, es feia girar a gran velocitat perquè les parts més pesants es dipositessin abans que les lleugeres. Claude recollia el material en fraccions, cadascuna amb una massa o densitat característica, i va comprovar que determinades fraccions s'associaven a funcions concretes de la cèl·lula. En termes senzills, era com desmuntar una màquina per estudiar cada peça per separat.
El 1938 va aïllar i purificar per primera vegada un component del virus del sarcoma de Rous, que va descriure com a nucleoproteïna de ribosa, un nom que després se substituiria per ARN. Un altre pas decisiu va ser l'ús del microscopi electrònic en biologia. Fins aleshores aquest instrument s'havia emprat sobretot en la recerca física, perquè arribava a augments molt superiors als del microscopi òptic gràcies a feixos d'electrons en lloc de llum. Claude va ser el primer a aplicar-lo a cèl·lules biològiques, i el seu primer estudi d'aquest tipus, sobre l'estructura de les mitocòndries, es va publicar el 1945. Les mitocòndries són petites estructures presents en gairebé totes les cèl·lules que alliberen energia a partir dels nutrients, i per això se les va descriure com les centrals energètiques de la cèl·lula. Amb el microscopi electrònic també va descriure grànuls plens d'ARN, que va anomenar microsomes i que més tard es van denominar ribosomes, els llocs on les cèl·lules fabriquen proteïnes.
Treballant amb el seu col·laborador Keith Porter, va observar una xarxa de membranes al citoplasma que va passar a dir-se reticle endoplasmàtic, un nom d'origen llatí que fa referència al seu aspecte de malla. Més tard es va comprovar que aquesta xarxa és un tret estructural important de l'interior de les cèl·lules eucariotes, és a dir, aquelles que tenen un nucli definit. Els seus treballs sobre l'aparell de Golgi, els lisosomes i altres orgànuls van completar un mapa de la cèl·lula que fins llavors era incomplet.
No tot va ser senzill. La fraccionació cel·lular exigia molta paciència i una gran precisió tècnica, i altres investigadors debatien la interpretació de les fraccions, de vegades sospitant que els resultats eren artefactes de la preparació de les mostres. El mateix microscopi electrònic requeria preparar els teixits amb mètodes agressius que podien alterar les estructures que es volien observar, cosa que va obligar la comunitat científica a afinar les tècniques durant anys. La seva trajectòria també va estar marcada per la relació amb col·legues de la seva generació, com Christian de Duve i George Palade, amb qui va compartir un clima de col·laboració i, de vegades, de tensió pel reconeixement dels descobriments.
El 1949 va passar a dirigir l'Institut Jules Bordet d'investigació i tractament del càncer, a Brussel·les, i va ser professor de la Facultat de Medicina de la Universitat Lliure de Brussel·les, on esdevingué professor emèrit el 1971. A mitjans dels anys seixanta, durant un simposi sobre microscòpia electrònica celebrat a Bratislava i organitzat per la UNESCO, va conèixer el jove científic Emil Mrena, que aleshores dirigia el departament de microscòpia electrònica de l'Acadèmia de Ciències de Txecoslovàquia. Claude el va convidar a treballar a Brussel·les, cosa que va fer possible que la família de Mrena pogués deixar el règim comunista. La seva col·laboració va donar lloc a diverses publicacions entre 1969 i 1974.
El 1972, amb el suport del seu col·lega i amic Christian de Duve, va ser nomenat professor de la Universitat catòlica de Lovaina i va dirigir a Louvain-la-Neuve el laboratori de biologia cel·lular i cancerologia, on es va traslladar amb Mrena com a únic col·laborador. Alhora va mantenir els vincles amb la Universitat Rockefeller, a la qual havia estat connectat de diverses maneres des de 1929.
La seva vida personal va ser discreta, encara que se'l descrivia com un home una mica excèntric. Es va casar el 1935 amb Julia Gilder, i tingueren una filla, Philippa, que esdevingué neurocientífica. El matrimoni es va dissoldre mentre ell encara era a Rockefeller. Va mantenir amistats amb pintors com Diego Rivera i Paul Delvaux, i amb músics com Edgard Varèse, una faceta cultural poc habitual entre els científics de la seva època.
Després de jubilar-se el 1971 de la Universitat Lliure de Brussel·les i de la direcció de l'Institut Jules Bordet, va continuar la recerca a Lovaina amb Mrena, que va deixar el laboratori el 1977 quan l'activitat va disminuir. La seva salut es va anar debilitant i ja el 1976 havia deixat de visitar el laboratori de Lovaina. Va morir de causes naturals a casa seva de Brussel·les la nit del diumenge 22 de maig de 1983.
Les seves distincions van ser nombroses: el premi Louisa Gross Horwitz el 1970, el premi Paul Ehrlich i Ludwig Darmstaedter el 1971, i el Premi Nobel de Fisiologia o Medicina el 1974, compartit amb De Duve i Palade pels seus descobriments sobre l'organització estructural i funcional de la cèl·lula. Va ser membre d'acadèmies belgues, franceses i nord-americanes, i va rebre diversos doctorats honoris causa.
El seu llegat forma avui una part bàsica de la biologia. La fraccionació cel·lular, l'ús del microscopi electrònic en biologia i el mapa d'orgànuls que va ajudar a dibuixar són eines i conceptes que qualsevol estudiant de biomedicina aprèn. Molts avenços posteriors serien difícils d'entendre sense ells, des de l'estudi de les malalties hereditàries fins a la recerca sobre el càncer, el camp al qual va dedicar la seva trajectòria institucional.
Aportacions
- Fraccionació cel·lular: tècnica de 1930 que separa els components de la cèl·lula segons la densitat mitjançant centrifugació.
- Microscòpia electrònica en biologia: va ser dels primers a aplicar-la a l'estudi de les cèl·lules.
- Reticle endoplasmàtic: descrit juntament amb Keith Porter com una xarxa interna de membranes de la cèl·lula.
- Orgànuls cel·lulars: va contribuir a caracteritzar mitocòndries, ribosomes i altres estructures cel·lulars.
- Premi Nobel de 1974: compartit amb Palade i de Duve per les seves descobertes sobre l'organització de la cèl·lula.
Curiositats i anècdotes
Un camí inusual cap a la universitat
Sense estudis secundaris clàssics, va ingressar a la Universitat de Lieja el 1922 gràcies a una llei aprovada després de la guerra per facilitar l'accés dels veterans a la universitat.
Amistats amb artistes
Va mantenir amistat amb pintors com Diego Rivera i Paul Delvaux, i amb el músic Edgard Varèse.
Un Nobel compartit amb un antic alumne
Va compartir el Nobel amb George Palade, que havia estat el seu alumne, i amb Christian de Duve, amic i col·lega.
Fonts
Text original de Medicapedia a partir de:
Darrera actualització: 5 de novembre de 2026 · Com es fa Medicapedia
Projecte d'Alejandro Rosàs Navarro, metge de família i especialista en medicina preventiva i salut pública. Has vist un error? Escriu-nos a info@medicapedia.org.