
Alfred Goodman Gilman
1941–2015 · farmacòleg i bioquímic nord-americà, premi Nobel pel descobriment de les proteïnes G
També a: la seva ciència a Newtonpedia
Alfred Goodman Gilman va néixer a New Haven, Connecticut, l'1 de juliol de 1941, i va morir a Dallas, Texas, el 23 de desembre de 2015. Va ser un farmacòleg i bioquímic nord-americà que, juntament amb Martin Rodbell, va rebre el Premi Nobel de Fisiologia o Medicina de 1994 per haver descobert les proteïnes G i el seu paper en la transmissió de senyals dins de les cèl·lules. El seu propi nom reflecteix l'entorn familiar en què va créixer: el seu pare, també anomenat Alfred Gilman, era professor a la Universitat de Yale i coautor de Goodman & Gilman: Les bases farmacològiques de la terapèutica, un manual tan influent que molts estudiants el coneixien com la «Bíblia blava» de la farmacologia. El segon nom del fill feia honor a Louis S. Goodman, l'altre coautor. El llibre es va publicar el 1941, l'any en què va néixer Gilman, i un amic seu, Michael Stuart Brown, que també guanyaria més tard un Premi Nobel, bromejava dient que probablement era l'única persona batejada en honor a un llibre de text. Gilman, amb el temps, en va esdevenir un dels editors.
Va créixer a White Plains, a l'estat de Nova York, mentre el seu pare treballava a la Universitat de Colúmbia i a l'Albert Einstein College of Medicine. Tenia una germana gran, Joanna. Va cursar l'educació primària a White Plains i, el 1955, els seus pares l'enviaren a The Taft School, a Watertown, Connecticut, per fer els darrers cursos de secundària. Gilman va descriure aquell internat com un entorn estricte, gairebé monàstic, i va recordar amb humor que era el pitjor jugador del seu equip de futbol americà. Després va estudiar ciència a la Universitat de Yale, on va treballar al laboratori de Melvin Simpson i va conèixer Kathryn Hedlund, amb qui es va casar el 1963. Es va graduar el 1962 amb una llicenciatura en biologia, amb especialització en bioquímica. Durant l'estiu d'aquell any va treballar breument amb Allan Conney a l'empresa farmacèutica Burroughs Wellcome, i amb ell va publicar els seus dos primers articles tècnics el 1963.
La formació posterior va ser decisiva. Va triar un programa combinat de medicina i doctorat a la Case Western Reserve University, a Cleveland, Ohio, per treballar amb Earl Sutherland, amic del seu pare i futur premi Nobel. Aquell programa de set anys li va semblar al principi una eternitat al purgatori, i no volia obtenir un títol en farmacologia. Sutherland el va convèncer explicant-li que la farmacologia era bioquímica amb un propòsit. Quan Sutherland es va traslladar a la Universitat de Vanderbilt, Gilman va continuar amb el seu col·laborador Theodore Rall. Es va graduar el 1969 i, entre 1969 i 1971, va fer una estada postdoctoral als Instituts Nacionals de Salut amb un altre premi Nobel, Marshall Nirenberg. Nirenberg li va assignar un projecte sobre terminacions nervioses que Gilman considerava avorrit. Contra el consell del seu mentor, hi va dedicar temps a desenvolupar un mètode nou per estudiar com les proteïnes s'uneixen a petites molècules. Després de sis setmanes va mostrar el resultat a Nirenberg, que el va donar a conèixer i es va publicar el 1970. Era un assaig bioquímic senzill però molt útil per estudiar l'AMP cíclic, una molècula clau en la senyalització cel·lular.
Per entendre la seva aportació cal situar el problema. Les hormones, els missatgers químics que l'organisme emet per regular òrgans llunyans, actuen sobre receptors situats a la membrana cel·lular, la capa fina que separa la cèl·lula de l'exterior. La hormona no entra a la cèl·lula; transmet el seu missatge des de fora. Als anys seixanta, Sutherland i Rall van demostrar que l'AMP cíclic actua com a segon missatger, un intermediari que porta el senyal a l'interior. Aquesta molècula es forma a partir de l'ATP per l'acció d'un enzim anomenat adenilat ciclasa, i només es produeix quan una hormona s'uneix a la superfície de la cèl·lula. Quedava, però, una pregunta: com es connectava el receptor de membrana amb l'enzim? El 1970, Rodbell va observar que les hormones no influïen directament sobre l'AMP cíclic i que havia d'existir un altre tipus d'intermediari, relacionat amb el GTP, un nucleòtid semblant a l'ATP. Tanmateix, no sabia com es produïa aquell GTP ni quina proteïna el feia.
Gilman va abordar aquest enigma. Va treballar amb cèl·lules de limfoma, és a dir, cèl·lules cancerígenes del sistema limfàtic, i va observar que en aquestes cèl·lules les hormones havien perdut la capacitat d'activar l'adenilat ciclasa i, per tant, de produir AMP cíclic. La causa era l'absència d'una proteïna. Quan la hi va introduir, procedent de cèl·lules normals, la resposta hormonal va tornar. Això va demostrar que la proteïna de membrana que faltava era l'enllaç que transmetia el senyal hormonal cap a l'AMP cíclic mitjançant el GTP. Els seus resultats van aparèixer en una sèrie d'articles entre 1977 i 1979. El 1980 va aconseguir identificar i aïllar la proteïna, a la qual va posar el nom de proteïna G perquè s'uneix específicament a molècules de GTP. Gran part de la farmacologia moderna es basa en aquesta idea, ja que molts medicaments actuals actuen precisament sobre receptors que funcionen mitjançant proteïnes G.
La trajectòria de Gilman no va estar lliure de polèmiques. Des de principis d'aquest segle es va implicar activament en la defensa de l'ensenyament científic davant del creacionisme. El 2003, la junta d'educació de Texas va intentar retirar l'evolució del currículum de ciències, i Gilman va liderar un grup de científics de l'Acadèmia Nacional de Ciències dels Estats Units, entre ells premis Nobel, que van criticar públicament la junta al diari The Dallas Morning News. També es va oposar a que l'Institute for Creation Research obtingués la certificació del seu programa de postgrau i va signar una petició contra la Llei d'Educació Científica de Louisiana de 2008. Una de les seves frases més citades resumeix la seva posició: com pot Texas declarar una guerra contra el càncer i alhora aprovar materials educatius que afirmen que l'univers té 10.000 anys? La seva carrera institucional també va tenir tensions. Després de jubilar-se de la universitat el 2009 per ocupar el càrrec de director científic de l'Institut de Prevenció i Recerca del Càncer de Texas, va dimitir el 2012, després de tres anys al lloc, perquè considerava que l'administració estava sotmesa a pressions comercials i polítiques. La seva dimissió va ser seguida per la de set científics sènior.
A la vida personal, Gilman va mantenir sempre una relació estreta amb la ciència i amb la família. El seu pare va ser la seva gran referència, i la seva família era jueva. Amb Kathryn Hedlund va tenir tres fills: Amy Ariagno, Anne Sincovec i Edward Gilman. Després de la jubilació va mantenir una activitat intensa en diverses institucions. Va ser un dels fundadors de l'empresa biotecnològica Regeneron, amb seu a Tarrytown, Nova York, i va fundar i presidir l'Aliança per a la Senyalització Cel·lular, una col·laboració internacional dedicada a estudiar com les cèl·lules transmeten senyals. Des de 2005 també va ser director de la farmacèutica Eli Lilly. Els seus darrers anys van estar marcats per una llarga malaltia. Va morir a Dallas el 23 de desembre de 2015, als 74 anys, després d'una prolongada lluita contra el càncer de pàncrees.
El seu llegat és doble. D'una banda, el descobriment de les proteïnes G va explicar un mecanisme general: la manera com les cèl·lules interpreten senyals de l'exterior i les converteixen en respostes concretes, des de la regulació del cor fins a la visió o l'olfacte. De l'altra, la seva trajectòria va mostrar el valor de la recerca bàsica, que sovint avança mitjançant preguntes aparentment modestes, com l'assaig que gairebé es va negar a fer. Va rebre nombrosos reconeixements, entre ells el Premi Internacional Canada Gairdner el 1984, el Premi Albert Lasker de Recerca Mèdica Bàsica el 1989, que va compartir amb Edwin Krebs, i el Premi Nobel el 1994. Havia estat elegit membre de l'Acadèmia Nacional de Ciències dels Estats Units el 1986 i va rebre doctorats honoris causa de diverses universitats. La seva obra continua sent avui una referència per entendre com la comunicació cel·lular regula la vida i com la farmacologia pot actuar-hi.
Aportacions
- Proteïnes G: va descobrir i aïllar la família de proteïnes que transmeten senyals des dels receptors de membrana fins a l'interior de la cèl·lula.
- AMP cíclic: va contribuir a aclarir com aquesta molècula missatgera regula l'activitat cel·lular després de l'acció de les hormones.
- Assaig bioquímic: va desenvolupar, durant els seus anys de postdoctorat, un mètode senzill per estudiar l'AMP cíclic.
- Transducció del senyal: els seus estudis sobre l'adenilat ciclasa i els seus components van aclarir una via central de la comunicació cel·lular.
Curiositats i anècdotes
Un nom pres d'un llibre
El seu segon nom procedeix del coautor de Goodman & Gilman, el manual que el seu pare va ajudar a escriure. El seu amic Michael Stuart Brown bromejava que probablement era l'única persona que portava el nom d'un llibre de text.
Un dubte que va canviar
Segons el seu propi relat, al principi no volia cursar el programa de set anys que li va proposar Sutherland. L'hi va acceptar després que aquest li expliqués que la farmacologia era bioquímica amb un propòsit.
Fonts
Text original de Medicapedia a partir de:
Darrera actualització: 5 de novembre de 2026 · Com es fa Medicapedia
Projecte d'Alejandro Rosàs Navarro, metge de família i especialista en medicina preventiva i salut pública. Has vist un error? Escriu-nos a info@medicapedia.org.