Medicapedia ESENCA
Imatge de Charles M. Rice
Imatge: Wikimedia Commons

Charles M. Rice

1952 · viròleg nord-americà, premi Nobel de Fisiologia o Medicina el 2020

També a: la seva ciència a Newtonpedia

Compartir:FacebookWhatsApp

Charles Moen Rice va néixer el 25 d'agost de 1952 a Sacramento, Califòrnia, i amb els anys es convertiria en un dels virólegs més reconeguts dels Estats Units. La seva trajectòria acadèmica va començar a la Universitat de Califòrnia, Davis, on es va graduar el 1974 amb una llicenciatura en zoologia i amb la distinció Phi Beta Kappa, una societat honorífica que reconeix el rendiment acadèmic excel·lent en les arts i les ciències. Aquell va ser el punt de partida d'una formació que aviat s'orientaria cap a la biologia molecular i la bioquímica.

El 1981 va obtenir el doctorat en bioquímica a l'Institut de Tecnologia de Califòrnia, conegut com a Caltech, on va treballar al laboratori de James Strauss estudiant virus el material genètic dels quals és ARN, a diferència dels que el tenen en forma d'ADN. Per a un lector sense formació científica, cal recordar que els virus són agents infecciosos que necessiten una cèl·lula hoste per multiplicar-se, i que l'ARN és una molècula germana de l'ADN capaç de transportar informació genètica. Després del doctorat va romandre quatre anys més a Caltech fent recerca postdoctoral, una etapa de formació avançada que sovint és decisiva per consolidar una línia de treball pròpia.

El 1986 es va traslladar amb el seu grup a la Facultat de Medicina de la Universitat de Washington, a Sant Louis, on va restar fins al 2001. Aquell any va ocupar la càtedra Maurice R. i Corinne P. Greenberg a la Universitat Rockefeller, a Nova York, lloc que manté des de llavors. També ha estat professor adjunt a la Universitat de Washington i a la Universitat de Cornell, cosa que reflecteix una carrera repartida entre diverses institucions de prestigi. La seva tasca es va estendre a comitès assessors de l'Administració d'Aliments i Medicaments, dels Instituts Nacionals de Salut i de l'Organització Mundial de la Salut, organismes que avaluen i orienten la recerca i les polítiques sanitàries.

El context en què Rice va desenvolupar el seu treball ajuda a entendre'n la rellevància. Durant bona part del segle XX, l'hepatitis, és a dir, la inflamació del fetge, es coneixia en la seva forma vírica com un problema de salut pública, però els investigadors van identificar diversos tipus de virus mentre n'hi havia d'altres que no es podien aïllar. Durant anys es va parlar d'hepatitis «no A i no B» per descriure les formes que no es podien atribuir als virus ja coneguts. Aquest buit científic provocava infeccions freqüents, sobretot en receptors de transfusions de sang, i deixava sense resposta molts pacients amb malalties hepàtiques cròniques, que podien derivar en cirrosi o càncer de fetge.

El nucli de la seva obra científica té una doble dimensió. D'una banda, a Caltech va estudiar el genoma del virus Sindbis i va contribuir a establir els flavivirus com una família pròpia de virus, un grup que inclou el de la febre groga. La soca del virus de la febre groga que va emprar en aquests estudis acabà utilitzant-se per desenvolupar la vacuna contra aquesta malaltia. D'altra banda, el 1989 va publicar a la revista The New Biologist un article en què descrivia com havia aconseguit produir al laboratori ARN de flavivirus capaç d'infectar cèl·lules. Aquesta tècnica, que permetia fabricar material viral infecciós a partir del seu codi genètic, va cridar l'atenció de Stephen Feinstone, investigador que estudiava el virus de l'hepatitis C, i li va suggerir que Rice apliqués el mètode a la cerca d'una vacuna.

El repte era considerable, perquè el virus de l'hepatitis C no es podia cultivar amb facilitat al laboratori. El 1997 Rice va aconseguir cultivar el primer clon infecciós d'aquest virus, és a dir, una còpia genètica capaç de generar partícules virals actives. Aquest avenç va permetre fer estudis en ximpanzés, animals en què el virus també era endèmic, cosa que vol dir que hi circulava de manera habitual dins la seva població. Les proves en aquests primats van ser un pas fonamental per entendre com es comportava la infecció i per provar hipòtesis que fins aleshores no es podien verificar. El 2005 també va formar part d'un equip que va demostrar que una soca d'una forma aguda del virus, identificada inicialment en un pacient humà, es podia forçar a replicar-se en un entorn de laboratori.

La seva feina, però, no va estar exempta de dificultats. La recerca sobre un virus que no es cultivava de manera senzilla exigia tècniques complexes, paciència i recursos considerables, i el camí cap a una vacuna va continuar sent llarg i difícil. A més, el camp de l'hepatitis C va estar marcat per una competència intensa entre equips, com és habitual en la ciència d'avantguarda, i el reconeixement dels avenços es va repartir entre diversos investigadors al llarg dels anys. Són aspectes que cal situar amb rigor: la història de la identificació d'aquest virus implica nombrosos científics, i el Premi Nobel que va rebre reconeix el conjunt d'aportacions, no pas una troballa aïllada.

De la seva vida personal hi ha poca informació pública més enllà de la formació i de la trajectòria professional, que ha girat entorn de la universitat i de la recerca. La seva dedicació a l'edició científica també ha estat constant: va dirigir el Journal of Experimental Medicine entre 2003 i 2007, el Journal of Virology entre 2003 i 2008, i des del 2005 és editor de PLoS Pathogens. Ha signat més de 400 publicacions revisades per parells, un procés en què altres experts avaluen un treball abans de la seva publicació.

El reconeixement a la seva obra va anar creixent amb els anys. El 1986 va obtenir una beca del Pew Charitable Trust i el 2004 va ser escollit membre de l'Associació Estatunidenca per a l'Avenç de la Ciència. El 2005 va ingressar a l'Acadèmia Nacional de Ciències i a l'Acadèmia Estatunidenca de Microbiologia. Va rebre el Premi de Virologia M. W. Beijerinck el 2007, el Premi Robert Koch el 2015, el Premi de Salut Artois-Baillet Latour el 2016 i el Premi Lasker el 2016, aquest últim compartit amb altres investigadors que van treballar en el tractament de la malaltia. El 2020 se li va concedir el Premi Nobel de Fisiologia o Medicina, juntament amb Harvey James Alter i Michael Houghton, pel descobriment del virus de l'hepatitis C, un assoliment que el comitè va destacar per la seva contribució decisiva a la lluita contra l'hepatitis de transmissió sanguínia.

El llegat de Rice es mesura sobretot per la transformació que va suposar identificar i cultivar el virus de l'hepatitis C. Gràcies a aquest coneixement, una malaltia que durant dècades va ser difícil de diagnosticar i tractar s'ha convertit en un objectiu sanitari assolible. La recerca posterior ha permès comprendre millor la biologia del virus i desenvolupar enfocaments terapèutics que han canviat radicalment el pronòstic de moltes persones infectades. La seva trajectòria mostra també com una tècnica de laboratori desenvolupada per a un virus pot obrir camins inesperats per a un altre, i com la col·laboració entre científics de disciplines diferents continua sent imprescindible per afrontar les malalties infeccioses.

Aportacions

  • Virus Sindbis i flavivirus: estudis a Caltech que van ajudar a definir els flavivirus com a família pròpia.
  • Clon infecciós de l'hepatitis C: el 1997 va obtenir la primera còpia genètica capaç de provocar infecció, base de la recerca posterior.
  • Replicació d'una soca aguda: el 2005 va contribuir a demostrar que una soca d'un pacient es podia replicar al laboratori.
  • Premi Nobel de 2020: reconeixement compartit pel descobriment del virus de l'hepatitis C.

Curiositats i anècdotes

Vacuna de la febre groga

La soca del virus de la febre groga que Rice va utilitzar en els seus primers treballs va acabar servint per desenvolupar la vacuna contra aquesta malaltia.

Fonts

Text original de Medicapedia a partir de:

Darrera actualització: 5 de novembre de 2026 · Com es fa Medicapedia

Projecte d'Alejandro Rosàs Navarro, metge de família i especialista en medicina preventiva i salut pública. Has vist un error? Escriu-nos a info@medicapedia.org.