Medicapedia ESENCA
Imatge de James Whyte Black
Imatge: Wikimedia Commons

James Whyte Black

1924–2010 · farmacòleg britànic, premi Nobel de Medicina el 1988

Compartir:FacebookWhatsApp

James Whyte Black va néixer el 14 de juny de 1924 a Uddingston, al comtat escocès de Lanarkshire. Era el quart de cinc germans d'una família de tradició baptista, les arrels de la qual es remuntaven a Balquhidder, a Perthshire. El seu pare, Walter Black, era enginyer de mines, i la seva mare es deia Catherine Reid Whyte. La família es va establir a Fife, on el jove James va cursar el batxillerat a l'institut Beath, a Cowdenbeath. Als quinze anys va obtenir una beca per a la Universitat de St Andrews, perquè la família no es podia permetre uns estudis universitaris. Va ser el seu professor de matemàtiques qui l'hi va animar a presentar-se a la prova d'accés. El 1943 es va matricular al University College de Dundee, vinculat a St Andrews, i el 1946 es va graduar en medicina. En acabar la carrera va dubtar d'exercir com a metge clínic, perquè considerava insensible el tracte que rebien els pacients de l'època. Va preferir dedicar-se a la recerca i a la docència.

A la primera meitat del segle XX, bona part dels fàrmacs s'havien descobert per atzar o per assaig i error. Es preparaven substàncies, es provaven en animals o en persones i s'observava quins efectes produïen. La farmacologia, la disciplina que estudia com actuen les substàncies dins de l'organisme, començava a oferir explicacions més precises. Un dels seus conceptes clau és el receptor, una estructura situada a la superfície o a l'interior d'una cèl·lula a la qual s'uneix una molècula per desencadenar una resposta. Pensar els fàrmacs com a peces que encaixen en receptors concrets va ser, en bona mesura, el punt de partida del treball de Black. La cardiologia disposava de poques eines per tractar l'angina de pit, un dolor al pit que apareix quan el múscul del cor no rep prou oxigen.

Un cop graduat, Black va treballar com a professor ajudant al departament de fisiologia de la seva universitat. Després va acceptar una plaça de lector al King Edward VII College of Medicine de Singapur, institució que més tard va passar a formar part de la Universitat de Malaya. Hi va estar uns tres anys, un període en què, segons ell mateix, va acumular deutes importants arran dels estudis. El 1950 es va traslladar a Londres i poc després a Glasgow, on es va incorporar a l'Escola de Veterinària de la universitat. Allà va fundar el departament de fisiologia veterinària, un laboratori dedicat a estudiar els processos bàsics dels òrgans i els teixits. Des d'aquest lloc va començar a interessar-se per la manera com l'adrenalina afecta el cor humà, sobretot en persones amb angina.

L'adrenalina és una hormona i un neurotransmissor que accelera els batecs del cor i augmenta la força amb què es contrau el múscul cardíac. Aquest efecte incrementa la necessitat d'oxigen del cor, i per això és tan important en l'angina. Black va formular la idea que, si es bloquegessin els receptors sobre els quals actua l'adrenalina, es podrien anul·lar els seus efectes més perjudicials. El 1958 es va incorporar a ICI Pharmaceuticals, l'empresa on romandria fins al 1964. Allà va desenvolupar el propranolol, un betabloquejant: un fàrmac que s'uneix als receptors beta adrenèrgics i impedeix que l'adrenalina els estimuli. El fàrmac alenteix els batecs i redueix la seva força, i amb això la demanda d'oxigen del cor, cosa que alleuja l'angina. Amb els anys, el seu ús es va estendre també a altres alteracions del ritme cardíac i a la hipertensió.

El propranolol no va sorgir d'un cribratge massiu de substàncies. Black va defensar un enfocament que considerava pròpi. En lloc de sintetitzar compostos a l'atzar i estudiar després per a què podien servir, es partia del coneixement previ del receptor biològic i es dissenyava la molècula perquè interactués amb ell. Aquest procediment, conegut com a disseny racional de fàrmacs, va marcar un canvi d'estil en la indústria. El descobriment va ser considerat el major avenç en el tractament de les malalties del cor des del descobriment dels digitàlics, substàncies extretes de la dedalera que es feien servir per al cor des del segle XVIII. Amb el temps, el propranolol va arribar a ser el medicament més venut del món.

Paral·lelament, Black treballava en un projecte per a les úlceres d'estómac, lesions a la mucosa de l'estómac o del duodè causades en part per l'acció de l'àcid gàstric. ICI no va voler continuar aquesta línia, i Black va deixar l'empresa el 1964 per incorporar-se a Smith, Kline and French, on va estar nou anys. Allà va desenvolupar la cimetidina, un antagonista dels receptors H2 de la histamina. La histamina estimula la producció d'àcid a l'estómac a través d'aquests receptors, de manera que bloquejar-los redueix la secreció àcida. La cimetidina es va comercialitzar amb el nom de Tagamet el 1975 i aviat va superar en vendes el propranolol. Va ser, a més, el primer fàrmac d'una nova classe, i el seu desenvolupament va aportar coneixement sobre la fisiologia de l'estómac, ja que proporcionava proves de l'existència d'un nou tipus de receptor d'histamina.

La trajectòria acadèmica de Black va ser igualment intensa. El 1973 va ser nomenat catedràtic i cap del departament de farmacologia del University College de Londres, on va crear un nou curs de grau en química medicinal. Es va sentir frustrat per la manca de fons per a la recerca i, el 1978, va acceptar la direcció de recerca terapèutica dels Laboratoris de Recerca Wellcome. Tanmateix, no va coincidir amb el seu superior immediat, sir John Vane, i el 1984 va deixar el càrrec. Després va ser catedràtic de farmacologia analítica a l'Institut Rayne de la facultat de medicina del King's College de Londres, lloc que va ocupar fins al 1992. El 1988 va crear la Fundació James Black, amb finançament de Johnson & Johnson, i va dirigir un equip de 25 científics. Entre les seves línies de treball hi havia els inhibidors de la gastrina, substàncies que regulen la secreció d'àcid i que, segons s'ha sostingut, podrien prevenir alguns càncers d'estómac.

Les polèmiques que envoltaren Black van ser sobretot de caire professional. Les seves discrepàncies amb Vane i la negativa d'ICI a continuar el projecte de les úlceres mostren fins a quin punt les decisions empresarials condicionaven la recerca. A més, l'èxit comercial dels seus fàrmacs va generar comentaris sobre els beneficis que produïen per a la indústria, tot i que el mateix Black en va obtenir molt poc benefici econòmic personal. En la vida privada va ser un home molt reservat, poc amic de la publicitat. Va conèixer Hilary Joan Vaughan en un ball universitari el 1944, i es van casar el 1946, quan ell va acabar la carrera. Hilary, a qui ell va descriure com el motor de la seva vida, va morir a Surrey el 1986, als 61 anys. La parella va tenir una filla, Stephanie, nascuda el 1951. El 1994 Black es va tornar a casar, amb la professora Rona MacKie.

Entre els seus reconeixements destaquen el seu ingrés a la Royal Society el 1976, el premi Lasker del mateix any, el premi Wolf de Medicina el 1982 i el premi Scheele l'any següent. El 1981 va ser nomenat cavaller per serveis a la recerca mèdica i, el 2000, va ingressar a l'Orde del Mèrit, una distinció britànica amb un nombre molt limitat de membres. El 1988 va compartir el premi Nobel de Medicina amb Gertrude B. Elion i George H. Hitchings pel seu treball en el desenvolupament de fàrmacs. Entre el 1992 i el 2006 va ser canceller de la Universitat de Dundee, on el 2006 es va inaugurar el centre que porta el seu nom, dedicat a la recerca interdisciplinària en ciències de la vida.

ELS seus darrers anys van transcórrer entre la vida acadèmica i el reconeixement públic. Va morir a Londres el 22 de març de 2010, als 85 anys, després d'una llarga malaltia. L'enterrament es va celebrar el 29 de març a l'església de St. Columba de Londres, i va ser enterrat al cementiri d'Ardclach, prop de Nairn, a Escòcia. La Universitat de Dundee va anunciar la seva mort, i el seu rector el va descriure com un gran científic i una gran persona. Poc després, la Facultat de Medicina Bute de la Universitat de St Andrews, on havia estudiat, va anunciar la creació d'una càtedra de medicina que portaria el seu nom.

L'herència de Black es percep en dos nivells. D'una banda, els seus fàrmacs van obrir noves vies terapèutiques: els betabloquejants i els antagonistes H2 es van convertir en pilars de la cardiologia i de la gastroenterologia. De l'altra, la seva defensa del disseny racional de fàrmacs va influir en la manera de fer recerca a la indústria farmacèutica. El 2018 la Universitat de Glasgow va donar el seu nom a l'edifici mèdic oest, i a Escòcia hi ha un carrer a Lochgelly i un espai a l'hospital Ninewells de Dundee que recorden la seva figura. La seva trajectòria mostra com una idea nascuda al laboratori pot esdevenir un tractament que canvia la vida de milions de persones.

Aportacions

  • Propranolol: betabloquejant pioner que va transformar el tractament de l'angina de pit i d'altres afeccions cardíaques.
  • Cimetidina: primer antagonista dels receptors H2, que va obrir una nova classe de fàrmacs contra les úlceres pèptiques.
  • Disseny racional de fàrmacs: mètode que parteix del coneixement dels receptors per construir molècules amb un objectiu concret.
  • Premi Nobel de 1988: reconeixement compartit amb Elion i Hitchings per les seves estratègies de desenvolupament de medicaments.

Curiositats i anècdotes

Medalla del Nobel

La medalla del Nobel de Black va ser donada al Museu Nacional d'Escòcia el 2009.

Carrer a Lochgelly

A la localitat de Lochgelly, a Fife, hi ha un carrer que porta el seu nom, Sir James Black Gait.

Fonts

Text original de Medicapedia a partir de:

Darrera actualització: 5 de novembre de 2026 · Com es fa Medicapedia

Projecte d'Alejandro Rosàs Navarro, metge de família i especialista en medicina preventiva i salut pública. Has vist un error? Escriu-nos a info@medicapedia.org.