Medicapedia ESENCA
Imatge de Paul Hermann Müller
Imatge: Wikimedia Commons

Paul Hermann Müller

1899–1965 · químic suís, premi Nobel pel descobriment del DDT

També a: la seva ciència a Newtonpedia

Compartir:FacebookWhatsApp

Paul Hermann Müller va néixer el 12 de gener de 1899 a Olten, al cantó de Solothurn, a Suïssa. Era el gran de quatre germans d'una família de condició modesta. El seu pare treballava per als ferrocarrils federals suïssos, cosa que va obligar la família a traslladar-se primer a Lenzburg, al cantó d'Argòvia, i després a Basilea. Müller va cursar l'escola primària i després la realschule, un ensenyament secundari d'orientació pràctica i científica. Des de ben jove va mostrar un gran interès per l'experimentació: en un petit laboratori casolà revelava plaques fotogràfiques i construïa equips de ràdio. Les seves qualificacions, però, no eren brillants i, el 1916, va deixar els estudis per treballar com a auxiliar de laboratori. L'any següent va passar a ser ajudant químic al laboratori científic i industrial de l'empresa elèctrica Lonza. Va tornar a l'escola el 1918, va obtenir el títol de secundària el 1919 i aquell mateix any va ingressar a la Universitat de Basilea, on estudià química amb complements de botànica i física. Allà es va iniciar en la química inorgànica amb Friedrich Fichter, un mentor al qual sempre va recordar com a decisiu, i després va passar al laboratori de química orgànica de Hans Rupe, on treballà com a ajudant mentre preparava la tesi doctoral. Es va doctorar el 1925 amb una recerca sobre l'oxidació de derivats de la xilidina, un compost orgànic emprat en la fabricació de colorants, i es va graduar summa cum laude.

Per entendre la seva feina cal situar-se en l'Europa de les primeres dècades del segle XX. Basilea era un dels grans centres de la indústria química suïssa, i la química orgànica, la branca que estudia els compostos construïts al voltant del carboni, vivia una etapa d'expansió gràcies als colorants sintètics, als medicaments i als productes per a l'agricultura. Al mateix temps, les malalties transmeses per insectes, com la malària, la febre groga o el tifus, que propaga el polls, causaven grans estralls a les regions tropicals i també afectaven Europa. Per combatre els insectes s'empraven sobretot productes naturals, cars i d'eficàcia irregular, i compostos inorgànics com els arsenicals, eficaços però igualment tòxics per a les persones i per als animals de sang calenta. Els serveis sanitaris i agrícoles buscaven alternatives més barates i segures, però la química de l'època encara no oferia una solució clara.

El 25 de maig de 1925 Müller va començar a treballar com a químic de recerca a la divisió de colorants de J. R. Geigy AG, una empresa de Basilea. Els seus primers projectes es van centrar en colorants sintètics i vegetals i en agents curtidors, substàncies que s'empren per tractar el cuir. D'aquella feina van sorgir productes comercials com els curtidors Irgatan. El 1935 l'empresa va decidir investigar la protecció de conreus i de productes emmagatzemats, i Müller s'hi va interessar especialment, en part pel seu amor a les plantes, que havia conreat des dels anys de la universitat. El 1937 va patentar un procediment per sintetitzar nous compostos basats en el rodanur i el cianat, que mostraven activitat bactericida i insecticida. Després va desenvolupar Graminone, un desinfectant de llavors més segur que els productes amb mercuri que existien en aquell moment.

El descobriment més important va arribar en la cerca d'un insecticida ideal. Müller partia de la idea que els insectes absorbien els productes químics de manera diferent que els mamífers, cosa que feia pensar que podia existir un compost tòxic per als insectes però relativament inofensiu per a les persones. El seu objectiu era un insecticida de contacte, és a dir, que actués en tocar el cos de l'insecte, que fos eficaç contra un gran nombre d'espècies, que durés molt de temps, que fos barat de fabricar i que es mantingués químicament estable. Dos fets van reforçar la seva motivació: una important escassetat d'aliments a Suïssa, que va posar de manifest la necessitat de protegir millor els conreus, i l'epidèmia de tifus a Rússia, que segons les fonts va ser la més extensa i mortal de la història. Va començar la recerca el 1935 i va estudiar tota la informació que va poder trobar sobre insecticides. Després de diversos anys d'assaigs, el setembre de 1939 va identificar el compost que buscava. Un relat sovint repetit descriu un experiment senzill: va posar una mosca en una gàbia tractada amb la substància i poc després l'insecte va morir. La substància era el diclorodifeniltricloroetà, conegut com a DDT. L'investigador vienès Othmar Zeidler l'havia sintetitzat per primera vegada el 1874, però no havia estudiat les seves propietats insecticides i per això no en va reconèixer el valor. Les proves del govern suís i del Departament d'Agricultura dels Estats Units en van confirmar l'eficàcia contra l'escarabat de la patata de Colorado, i noves proves van demostrar que també matava mosquits, polls, puces i mosques de la sorra, insectes que propaguen, respectivament, la malària, el tifus, la pesta i diverses malalties tropicals.

Després d'obtenir la patent suïssa el 1940, seguida de la britànica el 1942 i de les dels Estats Units i Austràlia el 1943, Geigy va començar a comercialitzar productes a base de DDT, com la pols Neocid i l'aerosol Gesarol. El Ministeri de Subministraments britànic va emprar per primera vegada el nom DDT el 1943, i aquell mateix any el producte es va incorporar a les llistes de subministraments de l'exèrcit dels Estats Units. També el 1943 es van fer les primeres proves pràctiques del seu efecte residual contra els mosquits adults que transmeten la malària, és a dir, de la capacitat de romandre actiu sobre les superfícies tractades. L'any següent, a Itàlia, es va aplicar DDT a l'interior de les cases i les dependències d'una comunitat per avaluar-ne l'efecte sobre els mosquits del gènere Anopheles i sobre la incidència de la malària.

El 1946 Müller va ser nomenat subdirector de recerca científica sobre substàncies per a la protecció de les plantes a Geigy. El 1948 va rebre el Premi Nobel de Fisiologia o Medicina «pel seu descobriment de l'alta eficàcia del DDT com a verí de contacte contra diversos artròpodes». Va ser la primera vegada que el premi recaïa en algú que no era metge ni investigador mèdic, un reconeixement de l'enorme impacte que el DDT havia tingut en la lluita contra les malalties humanes. El comitè Nobel va assenyalar també que la substància s'havia emprat en grans quantitats per desinfectar camps de concentració, presons i centres on eren retinguts els deportats, una referència que il·lustra també el context de guerra en què es va difondre. La història del DDT, però, té també ombres. El seu ús massiu va acabar generant resistències en nombroses espècies d'insectes, acumulació al medi ambient i efectes sobre la fauna, especialment sobre els ocells. Des dels anys setanta molts països en van restringir o prohibir l'ús agrícola, mentre que en algunes zones es va mantenir per al control de la malària en condicions estrictes. Aquest debat entre beneficis i riscos continua vigent.

La vida personal de Müller ofereix pistes per entendre la seva trajectòria. A l'institut va ser un alumne mitjà, perquè dedicava el temps lliure al seu laboratori domèstic, i a l'escola i a la universitat els companys es burlaven d'ell i l'anomenaven «El Fantasma», per la seva aparença magra i pàl·lida. El 1927 es va casar amb Friedel Rüegsegger, que es va ocupar de la llar i de l'educació dels seus dos fills i de la seva filla perquè ell pogués dedicar-se a la química. Li agradava passar temps a la natura, als Alps i al Jura suís, on tenia una petita casa de vacances, i cultivava un petit hort fruiter. Fotografiava flors silvestres de muntanya, portava els infants a passejar a primera hora del matí i tocava la flauta i el piano a quatre mans amb la seva esposa, amb peces de l'òpera Orfeo ed Euridice de Gluck. La seva filla Margaretha el va descriure com un Eigenbrötler, una persona independent i solitària que, segons l'expressió alemanya, «es fa el seu propi pa». Era tenaç i perseverant, qualitats que va demostrar en la llarga cerca de l'insecticida.

ELS seus darrers anys estan marcats pel reconeixement. El 1951 va participar en la primera Reunió de Premis Nobel de Lindau i aquell mateix any va rebre un doctorat honoris causa de la Universitat de Tessalònica, a Grècia, en reconeixement de l'impacte del DDT a la regió mediterrània. El 1961 es va retirar de Geigy i va continuar investigant en un laboratori instal·lat a casa seva. El 1963 va ser convidat a Grècia, on va ser rebut amb gran afecte i celebrat com un heroi nacional, perquè l'ús del DDT havia contribuït a reduir gairebé per complet la malària al país. Aquell mateix any va rebre la medalla d'or de la ciutat de Tessalònica. També va rebre nombroses distincions a Europa i a Amèrica Llatina, com ara la condició de membre honorari de societats científiques i acadèmiques. Va morir a Basilea l'octubre de 1965, després d'una breu malaltia, envoltat de la seva família.

El llegat de Müller és ambivalent. D'una banda, el seu treball va demostrar que un compost sintètic podia combatre, de manera eficaç i barata, els insectes que transmeten malalties greus, i va obrir el camí a una química del control de plagues que va transformar la salut pública i l'agricultura del segle XX. De l'altra, el mateix DDT va posar de manifest els riscos ambientals dels insecticides persistents, cosa que va impulsar la regulació i el desenvolupament de mètodes de control més selectius. Avui Müller es recorda com un investigador metòdic, la trajectòria del qual mostra com un descobriment pot salvar vides i, alhora, plantejar preguntes que triguen dècades a resoldre's.

Aportacions

  • Recerca d'un insecticida ideal: es va proposar un objectiu precís, eficaç contra molts insectes i poc perjudicial per a les plantes i els animals de sang calenta.
  • Descobriment del DDT: el va trobar el 1939, després d'anys d'assaigs amb nombrosos compostos.
  • Patents i difusió: el compost es va patentar a Suïssa, el Regne Unit, els Estats Units i Austràlia, i es va usar contra els insectes transmissors de la malària i el tifus.
  • Premi Nobel de 1948: reconegut per l'alta eficàcia del DDT com a verí de contacte contra artròpodes.

Curiositats i anècdotes

Un malnom de joventut

A l'institut i a la universitat els seus companys l'anomenaven El Fantasma, pel seu aspecte prim i pàl·lid. Passava gran part del temps lliure en un petit laboratori casolà.

Un Nobel poc habitual

Se sol assenyalar que va ser la primera vegada que el premi de Medicina es va lliurar a algú que no era metge, cosa que reflecteix l'impacte del DDT en la lluita contra les malalties humanes.

Fonts

Text original de Medicapedia a partir de:

Darrera actualització: 5 de novembre de 2026 · Com es fa Medicapedia

Projecte d'Alejandro Rosàs Navarro, metge de família i especialista en medicina preventiva i salut pública. Has vist un error? Escriu-nos a info@medicapedia.org.