Medicapedia ESENCA
Imatge de Satoshi Omura
Imatge: Wikimedia Commons

Satoshi Omura

1935 · bioquímic japonès, Premi Nobel de Fisiologia o Medicina el 2015

També a: la seva ciència a Newtonpedia

Compartir:FacebookWhatsApp

Satoshi Ōmura és un bioquímic japonès la trajectòria del qual s'ha dedicat a un camp poc visible per al gran públic però decisiu per a la medicina: la recerca de substàncies útils produïdes per microorganismes que viuen al sòl. La seva feina li va valer el Premi Nobel de Fisiologia o Medicina de 2015, compartit amb William Cecil Campbell i amb Tu Youyou, per descobriments relacionats amb teràpies contra malalties causades per paràsits. Per entendre les seves aportacions convé seguir la seva vida des dels inicis, el context en què es va formar i la manera com els seus descobriments van acabar protegint la vista de molts milions de persones.

Satoshi Ōmura va néixer el 1935 a Nirasaki, a la prefectura de Yamanashi, al Japó. Era el segon fill de la família Ōmura. Va créixer en una època de canvis profunds al Japó, poc després de la Segona Guerra Mundial, quan el país reconstruïa la seva economia i les seves institucions científiques. Es va graduar a la Universitat de Yamanashi el 1958 i poc després va ser nomenat professor de ciències a l'Escola Secundària Metropolitana Sumida Tech de Tòquio. Ensenyar en l'etapa secundària li va donar un contacte directe amb la ciència bàsica, però la seva vocació investigadora el va portar a buscar una formació universitària més avançada.

El 1960 va assistir, com a oient, al curs del professor Koji Nakanishi a la Universitat d'Educació de Tòquio, i un any després es va matricular a la Universitat de Ciències de Tòquio, on va estudiar ciències. Més endavant va obtenir un màster en aquesta universitat i dos doctorats: un en Ciències Farmacèutiques per la Universitat de Tòquio, el 1968, i un altre en Química per la Universitat de Ciències de Tòquio, el 1970. Aquesta doble formació, en farmàcia i en química orgànica, va ser fonamental, perquè li va permetre moure's amb soltesa entre la biologia dels microorganismes i l'estructura molecular de les substàncies que produeixen.

Per situar la seva feina convé recordar el panorama mèdic de l'època. Des de començaments del segle XX, la medicina disposava d'una eina extraordinària en els antibiòtics, substàncies capaces de combatre infeccions bacterianes. Molts antibiòtics clàssics procedien de fongs i bacteris del sòl, en particular d'un grup de bacteris anomenats actinomicets, i el gènere Streptomyces era una de les fonts més productives. Les infeccions causades per paràsits, com els cucs filàrids, eren un problema diferent. Aquests organismes, molt més grans que els bacteris, provoquen malalties cròniques que afecten sobretot regions tropicals i pobres, i durant dècades van mancar tractaments eficaços i segurs contra elles.

El 1965 Ōmura va començar a treballar a l'Institut Kitasato, una institució japonesa amb una llarga tradició en microbiologia i medicina. Allà es va dedicar a aïllar microorganismes de mostres de sòl, a cultivar-los al laboratori i a analitzar les substàncies que produïen. El mètode era essencialment pacient i sistemàtic: es recollien mostres, se separaven les soques de bacteris, es cultivaven en condicions controlades i després es comprovava si els caldos de cultiu tenien efectes sobre altres organismes. Quan un extracte mostrava una activitat interessant, l'equip havia de determinar quina molècula n'era la responsable i quina era la seva estructura química, una tasca que requeria l'experiència en química que Ōmura havia adquirit.

La seva estada com a professor visitant a la Universitat de Wesleyan, als Estats Units, el 1971, va ser un moment clau. Durant un congrés internacional va consultar Max Tishler, aleshores president de la American Chemical Society, i junts van aconseguir finançament per a la recerca de l'empresa farmacèutica Merck & Co. Ōmura va considerar continuar el seu treball als Estats Units, però finalment va decidir tornar al Japó. El 1973 va ser nomenat director del laboratori d'antibiòtics de la Universitat Kitasato i va iniciar un programa de recerca en col·laboració amb Merck. El 1975 es va convertir en professor de la Facultat de Farmàcia de la Universitat Kitasato. A partir d'aleshores, el seu laboratori va formar nombrosos investigadors, entre ells 31 catedràtics universitaris i 120 doctors, segons els registres de la seva trajectòria.

La troballa més coneguda del seu equip va ser una soca de Streptomyces avermitilis, un bacteri del sòl que produeix una família de compostos anomenats avermectines. Aquestes molècules tenen activitat antiparasitària, és a dir, poden danyar els paràsits a les dosis utilitzades sense causar un dany equivalent a l'organisme humà o animal que els acull. Campbell, que treballava a Merck, va rebre més tard aquests bacteris i va desenvolupar a partir de l'avermectina un fàrmac derivat, la ivermectina. Aquesta substància es va comercialitzar per a ús veterinari el 1981 i després es va emprar en persones contra l'oncocercosi, una infecció causada per un cuc filàrid que es transmet per la picada de mosquits de l'espècie simúlid i que pot provocar ceguesa, coneguda com a ceguesa dels rius. Més tard la ivermectina també es va utilitzar contra la filariasi limfàtica i la sarna, entre altres infeccions parasitàries.

La importància de la ivermectina resideix en part en la seva estructura. Es considera que la seva mida molecular relativament gran li impedeix travessar amb facilitat determinades barreres de l'organisme, com la que separa la sang dels humors de l'ull, cosa que ajuda a explicar per què actua sobre els paràsits que viuen als teixits i no tant sobre l'organisme que els alberga. Aquest tipus de raonament, que relaciona la forma d'una molècula amb el seu comportament al cos, és precisament l'àmbit en què Ōmura era especialista.

A més de l'avermectina, la trajectòria d'Ōmura inclou molts altres compostos. Des de la dècada de 1970 ha descobert més de 480 compostos nous, dels quals 25 tipus de fàrmacs i reactius estan en ús. Entre ells hi ha l'andrastina, l'herbimicina i la neoxalina, així com l'estaurosporina, un inhibidor específic d'una proteïna quinasa; la lactacistina, un inhibidor del proteasoma, que és un complex que degrada proteïnes dins les cèl·lules; i la cerulenina, un inhibidor de la biosíntesi d'àcids grassos. Algunes d'aquestes substàncies tenen estructures singulars i activitats biològiques que les converteixen en punt de partida per investigar nous fàrmacs contra el càncer.

El reconeixement de la seva feina ha estat ampli. El 1985 va rebre el Premi Hoechst-Roussel i, al llarg de les dècades següents, va obtenir distincions com el Premi Uehara, el Premi Fujihara, la Medalla Robert Koch d'Or i el Premi Príncep Mahidol, entre d'altres. El 2015 va rebre el Premi Nobel, juntament amb Campbell i Tu Youyou. A Burkina Faso, escultors van fer estàtues de nens que guien adults cecs per l'oncocercosi, que es troben davant d'edificis de la Universitat Kitasato. Rèpliques de bronze es van instal·lar a la seu de l'Organització Mundial de la Salut a Ginebra, al Centre Carter, a Merck & Co., a la seu del Banc Mundial i en un programa africà de control de l'oncocercosi. Aquestes escultures simbolitzen la campanya per erradicar aquesta malaltia.

La seva trajectòria no ha estat només científica. Ōmura va ocupar càrrecs de direcció a l'Institut Kitasato, on es va implicar en la reconstrucció del laboratori i en la promoció de l'actual Centre Mèdic de la Universitat Kitasato. També va participar en la reorganització jurídica de les institucions educatives vinculades a aquesta universitat, i va ser dues vegades president de la Universitat Joshibi d'Art i Disseny. El 2007 va fundar a Nirasaki el Museu d'Art Ōmura, amb una part de la seva col·lecció personal. Després de jubilar-se, va continuar vinculat a la Universitat Kitasato com a professor emèrit i va mantenir els seus lligams acadèmics amb la Universitat de Wesleyan, on ocupa la càtedra Max Tishler de Química.

El seu llegat és doble. D'una banda, els seus descobriments han aportat tractaments que han reduït de manera molt notable l'impacte de malalties parasitàries que durant segles van causar ceguesa i discapacitat en regions pobres. De l'altra, el seu enfocament, basat a explorar la riquesa química dels microorganismes del sòl, continua inspirant la cerca de nous fàrmacs. La seva obra mostra que la recerca bàsica sobre bacteris aparentment modestos pot tenir conseqüències sanitàries d'abast mundial.

Aportacions

  • Avermectina és el compost d'origen bacterià aïllat pel seu equip, base del fàrmac desenvolupat després.
  • Ivermectina és el derivat que va transformar el tractament de l'oncocercosi i d'altres malalties parasitàries.
  • Estaurosporina és un inhibidor de proteïna quinasa descobert en els seus treballs sobre microorganismes.
  • Lactacistina és un inhibidor del proteasoma, una eina habitual en la recerca biomèdica.

Fonts

Text original de Medicapedia a partir de:

Darrera actualització: 5 de novembre de 2026 · Com es fa Medicapedia

Projecte d'Alejandro Rosàs Navarro, metge de família i especialista en medicina preventiva i salut pública. Has vist un error? Escriu-nos a info@medicapedia.org.