Medicapedia ESENCA
Imatge de Eric Richard Kandel
Imatge: Wikimedia Commons

Eric Richard Kandel

1929 · neurocientífic i psiquiatre austrohongarès-nord-americà, premi Nobel de Fisiologia o Medicina el 2000

També a: la seva ciència a Newtonpedia

Compartir:FacebookWhatsApp

Eric Richard Kandel va néixer a Viena el 7 de novembre de 1929, en una família jueva que estava molt integrada en la vida cultural de la ciutat. La seva mare, Charlotte Zimels, havia nascut el 1897 a Kolomyia, aleshores part de l'Imperi austrohongarès, i el seu pare, Hermann Kandel, el 1898 a Olesko, a Galítsia. Tots dos es van establir a Viena a l'inici de la Primera Guerra Mundial, s'hi van conèixer i es van casar el 1923. Poc després del naixement d'Eric, el pare va obrir una botiga de joguines. Quan Alemanya va annexionar Àustria el març del 1938, un procés conegut com a Anschluss, els atacs contra els jueus es van intensificar i els béns jueus van començar a ser confiscats. La família ho va percebre com un perill i, a diferència de moltes altres, va decidir marxar, tot i que la sortida va tenir un cost econòmic considerable. El maig del 1939, Eric, de nou anys, i el seu germà Ludwig, de catorze, van embarcar a Anvers i van arribar a Brooklyn, on es van reunir amb un oncle; els pares els van seguir més tard.

A Nova York, el seu avi li va ensenyar estudis judaics i, després de cursar a la Yeshiva de Flatbush, es va graduar el 1944. Després va anar a l'institut Erasmus Hall, dins del sistema públic de la ciutat. Els seus interessos inicials van ser la història i la literatura, i a Harvard es va llicenciar en Història i Literatura. El seu treball de fi de grau va analitzar l'actitud davant del nacionalsocialisme de tres escriptors alemanys: Carl Zuckmayer, Hans Carossa i Ernst Jünger. Durant els anys a Harvard, la psicologia estava dominada per B. F. Skinner, que defensava estudiar la conducta sense recórrer a la biologia. Kandel, en canvi, es va interessar per l'aprenentatge i la memòria. Un canvi decisiu va arribar amb la mort sobtada, el 1951, del seu professor de literatura preferit, Karl Viëtor, que li va deixar un sentiment de pèrdua personal i un buit inesperat en el seu horari. Per aleshores havia conegut Anna Kris, filla dels psicoanalistes Ernst Kris i Marianne Rie, que pertanyien al cercle vienès de Sigmund Freud. Les idees de Freud sobre els processos inconscients van marcar la seva curiositat per la biologia de la motivació i de la memòria conscient i inconscient. Va canviar de rumb i va començar els estudis de medicina a la Universitat de Nova York el 1952, i en acabar ja tenia clar l'interès per la base biològica de la ment.

Per entendre la importància del seu treball convé recordar l'estat de la neurociència en els anys cinquanta. Se sabia que el cervell està format per neurones, cèl·lules que es comuniquen mitjançant impulsos elèctrics, i que aquesta comunicació es produeix a les sinapsis, els punts de contacte entre dues neurones, on s'alliberen substàncies químiques anomenades neurotransmissors. Però ningú no sabia amb precisió on ni com s'emmagatzema la memòria. El neuropsicòleg Karl Lashley havia buscat sense èxit una localització anatòmica concreta a l'escorça cerebral. Mentrestant, el 1957, poc abans que Kandel arribés al laboratori de Neurofisiologia dels Instituts Nacionals de Salut dels Estats Units, William Beecher Scoville i Brenda Milner havien descrit el cas del pacient conegut com HM, que va perdre la capacitat de formar records nous després de la extirpació de l'hipocamp, una estructura situada en profunditat al lòbul temporal. Kandel va començar a registrar l'activitat elèctrica de neurones de l'hipocamp amb microelèctrodes introduïts dins de cèl·lules individuals. Treballant amb Alden Spencer va descriure característiques d'aquestes cèl·lules, però va arribar a una conclusió incòmoda: les propietats elèctriques generals de l'hipocamp no explicaven per què era tan essencial per a la memòria. A més, la seva xarxa de connexions era massa complicada per estudiar amb detall cada sinapsi.

Kandel va concloure que necessitava un sistema més senzill. Els estudis comparatius de conducta de Konrad Lorenz, Niko Tinbergen i Karl von Frisch havien mostrat que formes simples d'aprenentatge apareixen fins i tot en animals amb sistemes nerviosos modestos. Inspirat pel treball de Stephen Kuffler amb neurones d'invertebrats, va triar un model animal que permetés analitzar directament els canvis sinàptics associats a l'aprenentatge. La decisió comportava un risc, perquè molts biòlegs i psicòlegs destacats creien que estudiar invertebrats no podia ensenyar res d'útil sobre la memòria humana. Kandel, però, esperava que els principis trobats s'aplicarien també als humans. Després de completar la residència en psiquiatria, el 1962 va anar a París per aprendre de Ladislav Tauc a treballar amb Aplysia californica, una babosa marina amb neurones grans i fàcils d'identificar. Allà va comprovar que formes simples d'aprenentatge, com l'habituació, la sensibilització i el condicionament clàssic, es podien estudiar en ganglis aïllats de l'animal. El 1965 va publicar els primers resultats, entre els quals hi havia una forma de potenciació presinàptica que semblava correspondre a un aprenentatge senzill.

De tornada a Nova York, va treballar amb Irving Kupferman i Harold Pinsker per demostrar aquestes formes d'aprenentatge en Aplysia intacta. Van mostrar que el reflex de retirada de les brànquies, amb què l'animal protegeix els seus teixits branquials delicats, podia habituar-se, és a dir, debilitar-se davant d'estímuls repetits i inofensius, o sensibilitzar-se, és a dir, reforçar-se després d'un d'estimulant dolorós. L'habituació és, en certa manera, aprendre a ignorar el que no és perillós, mentre que la sensibilització és estar més alerta després d'una experiència desagradable. En el condicionament clàssic, un estímul neutre arriba a provocar la mateixa resposta que un de nociu després d'associar-s'hi repetidament. Amb el temps, Tom Carew i altres col·laboradors van estendre el treball de la memòria a curt termini cap als processos fisiològics necessaris per a la memòria a llarg termini, i més tard el grup va demostrar que el condicionament clàssic també es podia estudiar en aquest sistema. Això va ajudar a reduir la distància aparent entre l'aprenentatge dels invertebrats i el dels vertebrats.

Del treball van sorgir diversos principis que Kandel i els seus col·laboradors van proposar. El primer és que els canvis en la força de les sinapsis són suficients per reconfigurar una xarxa neuronal i la seva capacitat de processar informació. El segon és que un mateix conjunt de connexions entre dues neurones es pot modificar en sentits oposats segons el tipus d'aprenentatge: l'habituació la debilita, mentre que la sensibilització i el condicionament clàssic la reforcen. Aquests canvis duradors en la solidesa de les connexions són els mecanismes cel·lulars que sustenten la memòria a curt termini, i, com que es produeixen en diversos punts del circuit, la memòria no s'emmagatzema en un lloc concret, sinó que es reparteix pel circuit. El tercer és que, en les tres formes d'aprenentatge, la durada de la memòria a curt termini depèn de quant de temps es manté el debilitament o el reforç de la sinapsi. El quart és que la solidesa d'una sinapsi química es pot alterar de dues maneres diferents, segons si el circuit activat per l'aprenentatge és mediador o modulador. Kandel també va relacionar aquests resultats amb un vell debat filosòfic. John Locke defensava que tot coneixement procedeix de l'experiència, mentre que Immanuel Kant sostenia que naixem amb esquemes innats. Segons Kandel, la realitat dóna una part de raó a tots dos: l'anatomia del circuit recorda alguna cosa a aquests esquemes previs, mentre que l'experiència modifica la intensitat de connexions concretes.

La part bioquímica de la recerca es va desenvolupar a partir del 1966, quan James Schwartz va col·laborar amb ell en l'anàlisi dels canvis químics associats a l'aprenentatge. Ja se sabia que la memòria a llarg termini necessita sintetitzar proteïnes noves, cosa que la memòria a curt termini no requereix. El 1972 el grup tenia proves que una molècula mensatgera, l'AMP cíclic, augmentava als ganglis d'Aplysia durant la sensibilització. Més tard es va comprovar que el neurotransmissor serotonina activava aquesta via i que, en col·laboració amb Paul Greengard, la proteïna quinasa A actuava com a intermediària. Després, amb David Glanzman i Craig Bailey, Kandel va identificar la proteïna CREB com un factor implicat en l'emmagatzematge de la memòria a llarg termini. La seva activació s'associava a un augment del nombre de connexions sinàptiques. Dit d'una altra manera, la memòria a curt termini es relacionava amb canvis funcionals en sinapsis ja existents, i la memòria a llarg termini amb un canvi estructural. Aquests resultats també enllaçaven amb la teoria de Donald Hebb, segons la qual les connexions que s'activen juntes es reforcen. Més endavant, el grup va utilitzar ratolins transgènics per estudiar la base molecular de la memòria a l'hipocamp dels vertebrats, i es va confirmar la conservació d'aquests mecanismes entre animals molt diferents.

Les dificultats del seu treball van ser, en gran mesura, científiques i institucionals. Durant anys, la comunitat científica va qüestionar si un animal tan senzill podia aportar conclusions vàlides sobre la memòria humana. Kandel hi va respondre amb resultats que mostraven que els mecanismes moleculars es repeteixen en animals molt diferents entre si. El 1974 va traslladar el seu laboratori a la Universitat de Columbia, on es va convertir en director fundador del Centre de Neurobiologia i Conducta, i hi va continuar la recerca durant dècades. Les fonts indiquen que va ser investigador sènior de l'Institut Mèdic Howard Hughes entre el 1984 i el 2022. El 2000 va rebre el Premi Nobel de Fisiologia o Medicina, compartit amb Arvid Carlsson i Paul Greengard, per descobriments sobre la base fisiològica de l'emmagatzematge de la memòria a les neurones. En la vida personal, va conèixer la seva futura esposa, Denise Bystryn, durant els estudis de medicina, i es va establir de manera definitiva a la ciutat de Nova York. La seva relació amb Viena ha estat complexa. Quan es va anunciar el Nobel, alguns mitjans austríacs el van presentar com a guanyador austríac, i Kandel va respondre que no era un Nobel austríac, sinó jueu-nord-americà. Després, el president austríac Thomas Klestil li va preguntar com es podien arreglar les coses, i Kandel va proposar, entre altres coses, canviar el nom d'una avinguda vienesa dedicada a Karl Lueger, alcalde antisemita de la ciutat, cosa que es va fer el 2012.

Als darrers anys, Kandel ha continuat actiu en la ciència i en la divulgació. El seu llibre de text Principles of Neural Science, publicat per primera vegada el 1981, és ara en la sisena edició i s'utilitza àmpliament a les facultats de medicina i en programes universitaris. El 2008, juntament amb Daniela Pollak, va publicar a la revista Neuron un estudi amb ratolins entrenats a associar un so concret amb l'absència de dany, una conducta que van anomenar seguretat apresa, que mostrava un efecte comparable al de alguns antidepressius en l'animal. El resultat es va presentar com una via per estudiar les interaccions cel·lulars entre enfocaments farmacològics i conductuals, sense que es tractés cap recomanació terapèutica. El 2012 va publicar The Age of Insight, un assaig històric sobre Viena com a bressol de la modernitat cultural, que relaciona metges, artistes i escriptors que van explorar l'inconscient. El 2018 va aparèixer The Disordered Mind, que examina què revelen els cervells inusuals sobre el funcionament del cervell. El seu llegat és doble. D'una banda, va demostrar que la memòria es basa en canvis duradors en la força de les sinapsis i que aquests canvis es poden estudiar al laboratori a nivell de cèl·lules concretes. D'altra banda, va mostrar que els mecanismes de l'aprenentatge són compartits per animals molt diferents, una troballa que continua orientant la recerca sobre la memòria i la neurociència actual.

Aportacions

  • Aplysia californica: el molusc marí que va permetre estudiar la memòria en neurones identificables i accessibles.
  • Habituació, sensibilització i condicionament clàssic: formes senzilles d'aprenentatge que Kandel va descriure a nivell cel·lular.
  • Plasticitat sinàptica: la idea que la força de les connexions entre neurones pot augmentar o disminuir amb l'experiència.
  • Memòria distribuïda: la proposta que el record es reparteix pel circuit neuronal i no es guarda en un sol lloc.

Curiositats i anècdotes

Un cargol per a la memòria

Kandel va triar un molusc marí perquè les seves neurones són prou grans per estudiar-les una a una. Aquesta decisió va ser criticada per molts col·legues de l'època.

Un llibre premiat

El seu relat autobiogràfic i científic En busca de la memòria va rebre el 2006 el premi del Los Angeles Times en ciència i tecnologia.

Fonts

Text original de Medicapedia a partir de:

Darrera actualització: 5 de novembre de 2026 · Com es fa Medicapedia

Projecte d'Alejandro Rosàs Navarro, metge de família i especialista en medicina preventiva i salut pública. Has vist un error? Escriu-nos a info@medicapedia.org.